Fer de músic és quelcom més que ser músic. És exercir un paper social, encarregar-se de la banda sonora del deu lloc temps enn el seu lloc. En un grup de gent, sempre hi ha certes tasques que recauen en determinades persones perquè la resta ho considera evident i indiscutible. El científic, el reflexiu, l'esvalotat, el decidit, el romàntic, el valent, el músic… Amb matisos, però l'adolescència és així (crec jo). 

A finals de la dècada dels anys setanta, el nostre país recuperava, entre d'altres coses, el carrer. La vida social de Catalunya es traslladà al carrer, en molts sentits: per a la pau i per a la guerra, per a la festa i per la manifestació…

La meva ciutat, Terrassa, va participar plenament d'aquest canvi. Les disfresses, el confetti, i les rialles posaven el color. Els petards, la música i el cant trencaven el silenci. L'alegria substituia la por i la repressió. Mig restaurada, mig inventada, la festa tornava a omplir el temps i l'espai. Assedegats i sense eines, el que no teniem ens ho inventavem. El que avui anomenem cultura popular era un territori desconegut però apassionant. Colles de bastoners, castellers, diables, grallers, corals, bandes de música… sortien com bolets per tot arreu. Jo era allà al mig i era el músic. Ja hi varem ser. Primer: el ball de Diables (prohibit posar-hi gralles!) per a gralles i tabals. Segon el Ball de la Pàjara. Després …